Negre i Murri, escapçadors

La Joana estava farta del treball i de la seva directora. Portava, però, molts anys a la empresa i li sabia greu, a banda de la seguretat que dona el saber que per acomiadar-te t'han de pagar una bona indemnització.

Un dilluns al matí, mentre llegia el correu electrònic dels amics, va rebre una drecera d'aquelles de propaganda, que portava a una plana de cerca de feina, i hi va anar. Aquell primer dia es va mirar un centenar d'anuncis (només es va mirar els més recents) i no va trobar res.

Però li va trobar el gust, i cada dia, al arribar a la feina, es mirava els anuncis del dia abans. Menys d'una setmana més tard, va trobar el seu anunci.

Al principi no s'ho podia creure, era un anunci que descrivia la seva feina perfectament, li anava com un guant. Li va molestar però que no sortís la empresa, era un anunci de una empresa de cercatalents, tot i que a ells els hi agrada més que els diguin de 'recursos humans'.

Encara no havia registrat el seu currículum a la plana de cerques. Aquella mateixa tarda va anar al cibercafè i el va omplir, fins i tot es va portar una foto seva per tenir-ho tot més complert. No es va atrevir llavors a presentar la sol·licitud. De fet no ho va fer. Fins i tot el seu currículum el va posar com a privat de forma que ningú podia llegir-ho. I es va oblidar del tema.

Dues setmanes més tard, va tenir un mal dia. Ja va començar per tirar-se per sobre el cafè, es va haver de canviar abans de sortir de casa, tot just dutxada. Al metro no faltava ningú, la van trepitjar dues vegades i va començar a sentir-se molt malament.

Va fer tard a la feina, és clar, i quan va arribar al seu lloc, la directora la va cridar i li va clavar un esbronc, que tot i que tenia la porta tancada, tothom al departament segur que s'havia assabentat. I tot per quelcom que ella es suposava que havia deixat de fer, però que ningú li havia dit que fes.

Quan va poder sortir del despatx, uns vint minuts que se li van fer hores, treia foc pels queixals. Com no estava per treballar, va començar a mirar-se coses a l'ordinador, fotos, missatges vells de correu, i ves per on, va trobar aquell missatge amb la drecera i la va seguir... I va buscar la oferta de treball, i encara hi era. Ja hi havia 73 persones apuntades, això li va donar un sentiment d'anonimat que la va animar, que barrejat amb la còlera que duia van acabar amb totes les seves recances.

Això la va calmar i relaxar. El salari que s'anunciava a la oferta era molt superior al seu, el que li permetria unes vacances més llunyanes o més llargues, i per Nadal, posar queviures de primera, pot ser fins i tot comprar una espatlla de pernil de bona qualitat i deixar-los a tots bocabadats.

Llavors es va posar a treballar i va oblidar el tema.

Dues setmanes més tard, va rebre un correu avisant-la de que havia estat seleccionada. Va seguir la drecera i va veure que al seu anunci ja només quedaven apuntades cinc persones, les altres setanta i escaig les havien eliminades. Va sentir por, però de seguida es va calmar, ja que encara tenia moltes possibilitats de que triessin a qualsevol de les altres. Passat aquest primer ensurt, li va quedar una dolçor als llavis, que li va fer fer un mig somriure que li va quedar la resta del matí.

Tres dies més tard, va rebre un correu dels cercatalents. Volien tenir una entrevista amb ella, volien un número de telèfon, volien anar més endavant, però ella no volia. Va tancar el correu i va oblidar el tema.

Al dia següent tenia un altre correu. 'Estimada Sra Riuavall,...', res, que volien parlar amb ella. Però no va tenir valor.

Aquesta vegada la van deixar estar tres dies seguits. Cada dia un patiment, però. Quan obria el correu, sempre amb l'ai al cor. En arribar el tercer dia, va veure el correu, el va localitzar ràpidament entre la desena de correus que rebia cada dia. Com si brillés amb llum pròpia. Va estar a punt d'esborrar-ho, però el va obrir. El to era similar als dels altres, formal, però que mostra un cert interès. Explicava que havien acabat les entrevistes dels altres i que només els hi quedava la seva, que si estava interessada, que havia de trucar a un número de telèfon per tenir una entrevista i que si no ho feia, que donarien per tancat el procés de selecció. I llavors va recordar-se de l'esbronc, el pernil i les vacances, tot d'un cop. Va anotar el número de telèfon i va pensar, ja trucaré aquesta tarda. I ho va fer.

Per l'entrevista va haver de demanar de sortir més aviat de la feina. Va posar la seva germana com a excusa, ja ho havia fet abans, havia d'acompanyar-la al metge, que el seu marit havia de cuidar els nens.

L'edifici era una mica rònec, però la porta era nova i portava el rètol de l'empresa: 'Negre i Murri, Recursos Humans' i un logotip que semblava un cap de costat. Una porta de fusta bona. Quan hi va arribar, els nervis se la menjaven. S'havia pres un cafè en lloc d'una til·la que li hauria anat millor, i encara tenia l'amargor del cafè a la boca. Va picar. Un brunzit li va avisar de que la porta era oberta i la va empènyer.

La reunió va anar bé. El entrevistador era massa jove pel seu gust, s'esperava una persona de molta més edat. Però havia estat amable i cordial. Li va parlar del lloc de treball, dels avantatges, del sou. I llavors li va preguntar per la seva experiència, li va fer fer una petita prova, omplir un test i uns fulls i la va deixar anar.

Es va refugiar a casa seva. Tenia por, por de que li diguessin que sí. Estava ja feta a la seva feina, i portava tants anys! Davant de la tele van passar les hores i es va anar calmant, però no va dormir bé. Es va despertar cap allà les quatre de la matinada i li va costar molt tornar a dormir. Quan va sonar el despertador, no es podia aixecar.

Li havien promès que li dirien quelcom, tant si sortia triada com si no. Va haver d'esperar gaire bé una setmana per tenir resposta (de fet només quatre dies laborables, però amb el cap de setmana pel mig, li va semblar molt de temps). Va ser un patiment l'espera, però rebre el missatge va ser encara pitjor. Pel tema no va poder esbrinar res. No el volia obrir. No volia fracassar, però tampoc volia triomfar. Ja li estava bé la feina que tenia. I pernil..., bé que havia passat sense pernil del bo tots aquests anys.

La havien triada, ho havia aconseguit. Allà on una setantena havien fracassat, ella havia triomfat. I es que aquí no la tenien gaire valorada, però ella valia molt! Havia de tenir una darrera entrevista amb un directiu de la empresa que l'havia de contractar, si passava aquest darrer filtre, ja podria firmar el contracte i començar a treballar.

Va anar al cafè i es va trobar a la noia de la recepció dels cercatalents. Es deia Núria, és molt maca. La va saludar sense gaires pretensions, tot i que encara faltava més de mitja hora per l'entrevista, però havia plegat a la hora de dinar i no tenia on anar. La Núria en canvi va anar directa amb ella com a resposta a la salutació. Com si l'hagués estat esperant. Va agafar el seu cafè amb llet i es va seure al seu costat. Al principi la conversa era formal, però la Joana notava alguna cosa... que no sabia explicar. Després va arribar el gran moment. La Núria ja no s'ho podia callar. 'No acceptis la oferta, és una enganyifa'. I va callar.

La Joana es va quedar blanca. No sabia què fer, què dir. Si era veritat, perquè l'avisava? I si no ho era? Tot era molt estrany i no s'hi sabia avenir.

Llavor la Núria va tornar a parlar. 'Negre i Murri' no és una empresa de recursos humans, són uns escapçadors. Quan una empresa vol desfer-se d'un treballador sense pagar, ens contracten i amb molta paciència (de vegades el procés dura molts mesos) generen una oferta que la persona o pot rebutjar, clar que amb un temps de prova, que mai acaba bé. I la gent es troba al carrer sense cobrar cap indemnització. La Joana encara estava més bocabadada. Literalment, no podia tancar la boca.

A més a més la Núria li va demanar perdó, per la engalipada, com si ella tingués la culpa! Fins i tot durant uns moments gaire bé va plorar. Ets la segona persona que puc avisar a temps, però he vist passar a moltes i no saps el greu que em sap, sobre tot la primera entrevista. És una vergonya. Estic buscant una altra feina, però no m'atreveixo a donar cap passa perquè aquests Negre i Murri tenen unes urpes molt llargues i estat ficats a tot arreu. I necessito una feina.

La Joana no sabia què dir. D'una banda es sentia molt agraïda a la Núria, però malfiava. També eren bones noticies, així no havia de córrer el risc de canviar de feina. I li feia molta vergonya haver de dir a la entrevista que no volia la feina. El cap li donava voltes, cada cop més ràpid. Al final es va calmar quan va veure que la Núria anava a marxar, li va donar les gràcies i la va deixar anar.

Al dia següent la directora va fer tard com de costum i la Joana la va veure entrar. Li va semblar veure un esguard de sorpresa als seus ulls quan la va veure, però va ser molt subtil. Poc després va anar a prendre el cafè i quan va tornar, mentre llegia al ordinador va veure com li canviava la cara i es girava poc a poc cap a ella. La va mirar un moment. Joana li va tornar la mirada amb un somriure franc.

Els de 'Negre i Murri' li havien comunicat el seu fracàs.