Les sèries de la tv

Bon dia,

jo no veig la televisió.

Si que em miro, però, algunes sèries. De les més recents, vaig veure un parell de temporades de 'House', m'agradava el personatge, però no pas la història. No crec que en medicina es pugui aplicar un sistema tan científic com el que fa servir el doctor House. Al meu parer, això només aniria si fóssim robots. Las característiques personals, peso, influeixen tant com els factors externs (o més), i mentre algú s'exposa a un virus i agafa la malaltia, altres no. Va acabar afartant-me.

També vaig mirar-me Herois (Heroes). M'agradaven molt les possibilitats que donava el guió, però em cremava molt el fatalisme que traspuava, com Lost. Una bona idea, amb uns personatges molt tòpics, però ja n'hi havia prou amb la idea original, no calia tanta fantasia.

M'agrada molt Monk. Una sèrie intel·ligent amb un personatge genial, un gegant amb les peus de fang. Tot i que les històries són molt dures, l'enfocament és molt net, evitant al màxim la morbositat. Si surten els cadàvers, molt poques vegades es mostres imatges dures. El que menys m'agrada de Monk, és que els assassins acostumen a agafar-li gust al tema i un cop han matat algú, no tenen recança en matar dos o tres persones més.

La meva sèrie preferida és 'Menteix-me' (Lie to me), però aquesta mereix una entrada tota per ella.

La endevinalla de la setmana

Bon dia,

avui tornava a llegir la endevinalla de la setmana passada, i... quin bunyol!

No us ha agradat tampoc a vosaltres, oi?

Bé, la paraula amagada és 'pap'. Sí, allò que de tant en tant buidem a sobre dels amics, quan els hi expliquem les nostres penes i alegries.

Per descriure un pou fons
o un forat que no s'acaba
quin adjectiu català
és la paraula adequada?

Molt bona setmana a tots.

Toni

La endevinalla de la setmana

Avui, per canviar, començarem per la solució a la endevinalla de la setmana passada. I la resposta és 'Caramell'. Paraula que ja va sortir, com recordareu a la paraula del dia.

Per avui...

Quina part del nostre cos
buidem escadusserament
a l'orella d'algú altre
només deixant anar paraules?

Discurs dels Oscars

Mai he treballat a una pel·lícula, no crec doncs que hi hagi massa possibilitats de que pugui fer aquest discurs d'agraïent. Gràcies per llegir-ho:-)

Estimats membres de l'acadèmia, col·legues i amics.

La llista complerta de tota la gent a la que estic agraït és al final de la pel·lícula. Aneu a veure-la, val la pena, i gaudiu dels crèdits.

Moltes més de quatre persones hem donat el millor de nosaltres per fer bones pel·lícules. Quatre persones han estat triades per guanyar aquest premi. Quatre persones hem vingut aquí amb l'anhel de guanyar aquest premi. Tots quatre hem escrit un petit discurs d'agraïment, però sembla que només sentireu el meu, i segur que no sóc el millor fent discursos.

Per això, pel proper any, aconsellaria que en lloc d'un es donessin quatre Oscars, per tal de que poguéssiu sentir tots els discursos i per evitar que la gent morbosa gaudeixi veient plorar als que amb pot ser més mèrits que uns altres, es queden a només una passa del premi final.

Gràcies per escoltar-me.

La endevinalla de la setmana

Si després d'una glaçada

trobeu que a l'exterior

ha quedat aigua gelada

penjant del qualsevol lloc,

quin nom li donareu?

La resposta a la paraula de la setmana passada és artell. Els artells són les articulacions dels dits.

Per cert, segur que us heu adonat, però per si de cas, l'anunci de Click Air que hi ha al metro té una falta, en lloc de dir 'digues' diu 'diga', com feia en Gila (a la web ja no surt, que era per Sant Valentí)

La entrevista de feina

Hola a tots,

aquestes són reflexions sobre les entrevistes de feina amb un consultor de recursos humans.

Hi ha força webs que parlen sobre cercar feina, com escriure cartes de presentació, què respondre a preguntes difícils, escriure CVs, etc. i són de molta ajuda, el que us explico són reflexions personals que pot ser algú ja ha fet, però que jo encara no he trobat (tampoc cerco gaire...)

Els consultors de recursos humans, sent molt maniqueu, pot ser de dos tipus, el orientat al client, el comprador o el orientat al candidat, el venedor.

El comprador vol assegurar-se de que el candidat passarà la entrevista amb el client, de que el client no perdrà el temps, i per tant mira d'intimidar al candidat. Aquest rep en despatxos molt petits i rònecs, sense cap decoració, i la entrevista és agressiva. Vol comprar, si troba un candidat sòlid, que aguanta bé, llavors el presenta. La resta els rebutja.

El venedor rep al candidat al seu despatx, i sense taula pel mig. Primer explica de què va la feina, els punts forts de l'empresa i perquè el candidat hauria d'estar interessat, i un cop ho aconsegueix, llavors recull la informació que li manca per poder presentar un bon dossier al client i va a parlar amb el client per vendre el candidat.

A mi l'estil dels compradors no m'agrada. No penso que siguin capaços de trobar els millors candidats (si no és que busquen venedors) tot i que reconec que tothom ha de saber vendre's.

Un dels problemes de cercar feina nova ve dels condicionaments culturals. Si no tens feina, ja sigui perquè cerques la primera o perquè t'has quedat sense, estàs en una situació desfavorable, i per tant poc propicia a que et venguis adequadament. De fet si has perdut la feina fa poc, es possible que la teva moral estigui bastant tocada.

Si tens feina, es probable que vegis el fet de voler canviar com una traïció. Fins i tot carregat de raons, el fet d'haver de dir 'marxo' a la feina pot ser bastant difícil si el cap té molt de caràcter.

Per un motiu o per l'altre, és normal estar nerviós a les entrevistes de feina, fins i tot sent una persona normalment oberta i positiva, amb una sòlida imatge d'un mateix, així que trobar un consultor comprador, és una benedicció.

Si us trobeu en aquest tràngol, us desitjo tota la sort del món (als altres també, que amb els temps que corren, tots en necessitem una mica, oi?).

La endevinalla de la setmana

De jove no s'aprecien

si no doblegues els dits;

de gran no les amagues

amb els guants més ben cosits 

Què són?

Per cert, m'oblidava, la paraula de la setmana passada és 'zumzejar', que com diu l'endevinalla és ideal per jugar al scrabble. Fixeu-vos que la Z val 8 punts, però només n'hi ha una :-(

Fins aviat!

El català

El català, llengua magnífica, on la meta és una mamella.

I ara perdoneu-me aquest acudit tan masclista i poca solta.

Negre i Murri, escapçadors

La Joana estava farta del treball i de la seva directora. Portava, però, molts anys a la empresa i li sabia greu, a banda de la seguretat que dona el saber que per acomiadar-te t'han de pagar una bona indemnització.

Un dilluns al matí, mentre llegia el correu electrònic dels amics, va rebre una drecera d'aquelles de propaganda, que portava a una plana de cerca de feina, i hi va anar. Aquell primer dia es va mirar un centenar d'anuncis (només es va mirar els més recents) i no va trobar res.

Però li va trobar el gust, i cada dia, al arribar a la feina, es mirava els anuncis del dia abans. Menys d'una setmana més tard, va trobar el seu anunci.

Al principi no s'ho podia creure, era un anunci que descrivia la seva feina perfectament, li anava com un guant. Li va molestar però que no sortís la empresa, era un anunci de una empresa de cercatalents, tot i que a ells els hi agrada més que els diguin de 'recursos humans'.

Encara no havia registrat el seu currículum a la plana de cerques. Aquella mateixa tarda va anar al cibercafè i el va omplir, fins i tot es va portar una foto seva per tenir-ho tot més complert. No es va atrevir llavors a presentar la sol·licitud. De fet no ho va fer. Fins i tot el seu currículum el va posar com a privat de forma que ningú podia llegir-ho. I es va oblidar del tema.

Dues setmanes més tard, va tenir un mal dia. Ja va començar per tirar-se per sobre el cafè, es va haver de canviar abans de sortir de casa, tot just dutxada. Al metro no faltava ningú, la van trepitjar dues vegades i va començar a sentir-se molt malament.

Va fer tard a la feina, és clar, i quan va arribar al seu lloc, la directora la va cridar i li va clavar un esbronc, que tot i que tenia la porta tancada, tothom al departament segur que s'havia assabentat. I tot per quelcom que ella es suposava que havia deixat de fer, però que ningú li havia dit que fes.

Quan va poder sortir del despatx, uns vint minuts que se li van fer hores, treia foc pels queixals. Com no estava per treballar, va començar a mirar-se coses a l'ordinador, fotos, missatges vells de correu, i ves per on, va trobar aquell missatge amb la drecera i la va seguir... I va buscar la oferta de treball, i encara hi era. Ja hi havia 73 persones apuntades, això li va donar un sentiment d'anonimat que la va animar, que barrejat amb la còlera que duia van acabar amb totes les seves recances.

Això la va calmar i relaxar. El salari que s'anunciava a la oferta era molt superior al seu, el que li permetria unes vacances més llunyanes o més llargues, i per Nadal, posar queviures de primera, pot ser fins i tot comprar una espatlla de pernil de bona qualitat i deixar-los a tots bocabadats.

Llavors es va posar a treballar i va oblidar el tema.

Dues setmanes més tard, va rebre un correu avisant-la de que havia estat seleccionada. Va seguir la drecera i va veure que al seu anunci ja només quedaven apuntades cinc persones, les altres setanta i escaig les havien eliminades. Va sentir por, però de seguida es va calmar, ja que encara tenia moltes possibilitats de que triessin a qualsevol de les altres. Passat aquest primer ensurt, li va quedar una dolçor als llavis, que li va fer fer un mig somriure que li va quedar la resta del matí.

Tres dies més tard, va rebre un correu dels cercatalents. Volien tenir una entrevista amb ella, volien un número de telèfon, volien anar més endavant, però ella no volia. Va tancar el correu i va oblidar el tema.

Al dia següent tenia un altre correu. 'Estimada Sra Riuavall,...', res, que volien parlar amb ella. Però no va tenir valor.

Aquesta vegada la van deixar estar tres dies seguits. Cada dia un patiment, però. Quan obria el correu, sempre amb l'ai al cor. En arribar el tercer dia, va veure el correu, el va localitzar ràpidament entre la desena de correus que rebia cada dia. Com si brillés amb llum pròpia. Va estar a punt d'esborrar-ho, però el va obrir. El to era similar als dels altres, formal, però que mostra un cert interès. Explicava que havien acabat les entrevistes dels altres i que només els hi quedava la seva, que si estava interessada, que havia de trucar a un número de telèfon per tenir una entrevista i que si no ho feia, que donarien per tancat el procés de selecció. I llavors va recordar-se de l'esbronc, el pernil i les vacances, tot d'un cop. Va anotar el número de telèfon i va pensar, ja trucaré aquesta tarda. I ho va fer.

Per l'entrevista va haver de demanar de sortir més aviat de la feina. Va posar la seva germana com a excusa, ja ho havia fet abans, havia d'acompanyar-la al metge, que el seu marit havia de cuidar els nens.

L'edifici era una mica rònec, però la porta era nova i portava el rètol de l'empresa: 'Negre i Murri, Recursos Humans' i un logotip que semblava un cap de costat. Una porta de fusta bona. Quan hi va arribar, els nervis se la menjaven. S'havia pres un cafè en lloc d'una til·la que li hauria anat millor, i encara tenia l'amargor del cafè a la boca. Va picar. Un brunzit li va avisar de que la porta era oberta i la va empènyer.

La reunió va anar bé. El entrevistador era massa jove pel seu gust, s'esperava una persona de molta més edat. Però havia estat amable i cordial. Li va parlar del lloc de treball, dels avantatges, del sou. I llavors li va preguntar per la seva experiència, li va fer fer una petita prova, omplir un test i uns fulls i la va deixar anar.

Es va refugiar a casa seva. Tenia por, por de que li diguessin que sí. Estava ja feta a la seva feina, i portava tants anys! Davant de la tele van passar les hores i es va anar calmant, però no va dormir bé. Es va despertar cap allà les quatre de la matinada i li va costar molt tornar a dormir. Quan va sonar el despertador, no es podia aixecar.

Li havien promès que li dirien quelcom, tant si sortia triada com si no. Va haver d'esperar gaire bé una setmana per tenir resposta (de fet només quatre dies laborables, però amb el cap de setmana pel mig, li va semblar molt de temps). Va ser un patiment l'espera, però rebre el missatge va ser encara pitjor. Pel tema no va poder esbrinar res. No el volia obrir. No volia fracassar, però tampoc volia triomfar. Ja li estava bé la feina que tenia. I pernil..., bé que havia passat sense pernil del bo tots aquests anys.

La havien triada, ho havia aconseguit. Allà on una setantena havien fracassat, ella havia triomfat. I es que aquí no la tenien gaire valorada, però ella valia molt! Havia de tenir una darrera entrevista amb un directiu de la empresa que l'havia de contractar, si passava aquest darrer filtre, ja podria firmar el contracte i començar a treballar.

Va anar al cafè i es va trobar a la noia de la recepció dels cercatalents. Es deia Núria, és molt maca. La va saludar sense gaires pretensions, tot i que encara faltava més de mitja hora per l'entrevista, però havia plegat a la hora de dinar i no tenia on anar. La Núria en canvi va anar directa amb ella com a resposta a la salutació. Com si l'hagués estat esperant. Va agafar el seu cafè amb llet i es va seure al seu costat. Al principi la conversa era formal, però la Joana notava alguna cosa... que no sabia explicar. Després va arribar el gran moment. La Núria ja no s'ho podia callar. 'No acceptis la oferta, és una enganyifa'. I va callar.

La Joana es va quedar blanca. No sabia què fer, què dir. Si era veritat, perquè l'avisava? I si no ho era? Tot era molt estrany i no s'hi sabia avenir.

Llavor la Núria va tornar a parlar. 'Negre i Murri' no és una empresa de recursos humans, són uns escapçadors. Quan una empresa vol desfer-se d'un treballador sense pagar, ens contracten i amb molta paciència (de vegades el procés dura molts mesos) generen una oferta que la persona o pot rebutjar, clar que amb un temps de prova, que mai acaba bé. I la gent es troba al carrer sense cobrar cap indemnització. La Joana encara estava més bocabadada. Literalment, no podia tancar la boca.

A més a més la Núria li va demanar perdó, per la engalipada, com si ella tingués la culpa! Fins i tot durant uns moments gaire bé va plorar. Ets la segona persona que puc avisar a temps, però he vist passar a moltes i no saps el greu que em sap, sobre tot la primera entrevista. És una vergonya. Estic buscant una altra feina, però no m'atreveixo a donar cap passa perquè aquests Negre i Murri tenen unes urpes molt llargues i estat ficats a tot arreu. I necessito una feina.

La Joana no sabia què dir. D'una banda es sentia molt agraïda a la Núria, però malfiava. També eren bones noticies, així no havia de córrer el risc de canviar de feina. I li feia molta vergonya haver de dir a la entrevista que no volia la feina. El cap li donava voltes, cada cop més ràpid. Al final es va calmar quan va veure que la Núria anava a marxar, li va donar les gràcies i la va deixar anar.

Al dia següent la directora va fer tard com de costum i la Joana la va veure entrar. Li va semblar veure un esguard de sorpresa als seus ulls quan la va veure, però va ser molt subtil. Poc després va anar a prendre el cafè i quan va tornar, mentre llegia al ordinador va veure com li canviava la cara i es girava poc a poc cap a ella. La va mirar un moment. Joana li va tornar la mirada amb un somriure franc.

Els de 'Negre i Murri' li havien comunicat el seu fracàs.

La endevinalla de la setmana 2

Bon dia a tots,

com ja sabeu, era fàcil, la paraula de la setmana passada és manyopla.

La paraula que us proposo avui és una mica més complexa. La endevinalla diu:

Si amb paraules t'agrada jugar,

i dues zetes has de utilitzar,

aquesta paraula t'ha de servir,

per destacar dels teus amics.

Té una zeta al començament,

una altra segueix més lentament,

també té una jota molt llaminera,

i vol dir el soroll que fa l'abella.

Hobert els diumenges

Hobert els diumenges

Què t' ofèn més d'aquesta frase?

Sobre el coaching (dedicat a en Paco Bailac)

Bon dia,

Fa uns anys era radicalment contrari a les traduccions de neologismes (de fet la paraula correcta és barbarismes), ja no. No crec que tingui sentit que la gent miri de dir correctament 'Guitar Hero' (un joc de música per la PS2) o 'Dungeon Siege' (un joc de Microsoft), i per dir-ho malament, millor fer servir una paraula més nostra. Si consulteu al TermCat, coaching (la entrada que parla de treball i recursos humans) el tradueixen per entrenament. Jo en aquest text li diré coaching, però.

Primer vull agrair a en Paco el detall de compartir un missatge amb nosaltres i després vull felicitar-lo pel seu bloc, m'ha semblat un plantejament molt original i creatiu la manera de presentar les entrades.

I referent al coaching, hi crec, crec que és necessari a totes les etapes de la nostra vida i que és un rol que amb més o menys gràcia fem tots amb els altres (el proïsme, recordeu?), però està clar que és molt més profitós si és fa sistemàticament amb un professional.

Per a mi, el coach del nostre temps és el Stephen Covey. He llegit els seus llibres del hàbits, i alguna cosa més, i he aprés moltes coses d'ell. La meva frase preferida, és aquella que diu que 'entre l'estímul i la resposta hi ha un espai. En aquest espai hi ha el nostre poder de triar la nostra resposta. A la nostra resposta trobem el nostre creixement i llibertat' que tot i que és de'n Viktor Frankl, és en Covey qui la ha popularitzada.

Un comentari més sobre el tema. Normalment, quan parlem de coaching parlem de eficiència i lideratge, i està bé fer-ho així, però penso que el que perseguim, el que volem, el que ens ajudaria de debò és parlar de felicitat i els obstacles que ens posem nosaltres mateixos per assolir-la. Crec que una persona feliç és eficient i líder natural. Ens trobem però que és més realista intentar millorar en eficiència i lideratge que parlar de felicitat que és una feina molt feixuga.

Penso que les persones malentenem fets i creem frustracions que ens porten a conductes lleugerament suïcides, com beure o menjar massa, prendre drogues, etc. que al seu torn, quan recuperem el seny, incrementen la frustració en una espiral auto-destructiva. La cerca de la felicitat és la sortida d'aquest laberint, i per trobar-la, la única manera és esmicolar la imatge que tenim de nosaltres mateixos que fem servir per interpretar la vida, per poder veure la vida amb nous ulls.

No he pensat de escriure en castellà, i no m'he adonat fins ara que anava a acomiadar-me.

Otra vez gracias por tu mensaje, Paco. Perdona el instrusismo, yo de coaching se lo que he oido, que es poco, pero ya sabes aquello de la osadía de la ignorancia...

Saludos a todos. Un abrazo Paco.

Pan para hoy, hambre para mañana

Divendres vaig veure per la tele que algú es queixava de la manca de persones amb un perfil tècnic al país.

Jo ja tinc més de cinquanta, i he vist moltes coses. Fa uns trenta anys o més, les enginyeres, eren perfils ben pagats i mimats a les empreses.

Les coses han canviat molt, però. De mica en mica es va anar desplaçant l'interès i per tant els bons salaris cap a la part de vendes. A les vendes hi ha els guanys ràpids, podem tenir productes no tan bons, pagar salaris ridículs a les enginyeres, que si tenim bones venedores, elles ho vendran tot.

I es que hem tingut unes dècades on la cultura del guany ràpid ha estat dominant el món empresarial. Un exemple famós: al 1987 American Airlines va estalviar 40.000 dòlars traient una oliva de cada dinar que servia a primera classe. Pot ser no penseu com jo, però jo trobo que és un error estratègic greu, sobre tot si aquest 40.000 dòlars no es fan servir per millorar algun servei o reduir el preu d'algun bitllet. No es pot matar tot el que es gras.

Formar una enginyera costa diners, però més important que els diners és el sacrifici de les persones que dediquen un seguit d'anys a estudiar en lloc d'anar a ballar o jugar a la consola de jocs, i tot per obtenir què? Un salari que amb prou feines serveix per tirar endavant la família.

Dons aquest és el resultat, senyors, no hi ha enginyeres, i és just i normal que així sigui. Estem pagant les cultures dels guanys fàcils, dels yuppies i altres idees genials que han dominat les empreses aquests últims anys. Com diu el refrany castellà, 'pan para hoy, hambre para mañana'.

Salutacions a tothom.

Recomanacions

Hola un altre cop.

Una recomanació. Fa uns dies que vaig trobar aquesta plana web a la que em vaig subscriure, es diu RodaMots - Cada dia un mot, i està molt bé.

Salutacions a tots i aquesta vegada molt particularment a la gent de RodaMots.

La endevinalla de la setmana

Bon dia,

aquest és el nou format que us vaig prometre fa uns dies. En lloc d'una definició faré servir una endevinalla per donar unes quantes pistes sobre la paraula que us proposo. Aquí va la primera.

Un guant amb dos dits, un de gros i un de monstruós. Què és?

La paraula de dijous

Bon dia!!

sento molt haver fallat divendres, però vaig agafar una calipàndria que em va enviar de pet al llit.

Avui, per començar us donaré la solució a la paraula de dijous..., que és terròs. I també us comunicaré un canvi de plantejament: en lloc de donar una paraula per endevinar cada dia, i si ningú s'oposa, proposo fer una endevinalla cada setmana, fins i tot fent servir paraules ja utilitzades a la paraula del dia...

Espero els vostres comentaris..., o calleu per sempre més.

Salutacions cordials.

La paraula d'ahir

La paraula d'ahir és gec... i porta un gec, catacric, catacrec, un gec d'astracan pelut... en homenatge a la Guillermina Motta.

Per demà una paraula que vol dir a banda de un tros de terra compacta, el cubs aquells de sucre que es poden deixar sucar de cafè, i que fa molt anys es feien servir per administrar algunes vacunes.

Les tres opcions

Bon dia,

de tant en tant em ve la urgència d'escriure una entrada al bloc, per alguna cosa que em passa pel cap. Malauradament, la major part del temps això em passa al matí i a la tarda/nit, quan tinc més temps, ja no queda res...:-(

Avui no és el cas. Recentment, pensant sobre els meus pensaments (quelcom que sembla ser que només podem fer els éssers humans) vaig arribar a la conclusió que davant un succés desagradable de la vida, tenim tres reaccions:

- Donar-li la culpa a un altre. Si en Manel no em paga un deute (o m'ofèn, o m'estomaca, o qualsevol altra cosa), m'enfado amb ell. Sembla una reacció lògica, però només perquè estem acostumats a veure-ho així. Si poguéssim veure les coses des de fora, reflexionar amb fredor, veuríem que aquesta reacció no és més que un parany per a nosaltres, que ens fa esclaus; primer dels altres, que poden manipular el nostre estat d'ànim i les nostres reaccions com si fóssim titelles, i després víctimes dels canvis de la vida, ja que perdem el control, el cedim gairebé sense adonar-nos, i llavors la vida es converteix en una lluita constant per retrobar el control que hem perdut, mirant de preveure totes les coses dolentes que ens poden passar.

- Donar-li la culpa a sant Pere (o a santa Rita o als pares, o als amics, etc.) de qualsevol cosa que ens passa. Una bona manera de caure en aquest parany és primer demanar ajuda per passar un tràngol, i si no el passem, doncs ja no és culpa nostra... No és molt diferent de la primera opció, i penso que provoca els mateixos resultats, pèrdua de control de les nostres vides.

- La tercera és assumir que si en Manel ens ha fotut una mà d'hòsties, sense cap provocació, és per quelcom relacionat amb la nostra vida. Ja sé que sembla esbojarrat, però no parlo de donar-nos la culpa de que hagi passat això, senzillament, no prendre partit en contra d'en Manel. Una vegada vaig llegir quelcom semblant a "Davant de qualsevol circumstància les persones trien sempre fer allò que els hi sembla millor en aquell moment" (i que pot ser l'única opció que són capaços de veure, afegeixo). És cert que algunes persones, que han perdut el control de les seves vides, de vegades trien emprenyar els altres, però digueu-me si coneixeu algú més digne de compassió?

Per aquells que s'estiguin fent aquesta pregunta, la resposta és no, jo no soc capaç de fer-ho sempre, ni tan sols la major part de les vegades. Aquest és el meu camí de millora, i vull compartir-ho amb vosaltres, però no puc ni vull ser profeta de res.

Si algú té alguna idea sobre el tema, o el tema li suggereix alguna idea, o vol ampliar, o millorar, o puntualitzar..., serà molt benvinguda.

La darrera paraula de l'any passat

Hola a tots,

espero que tot hagi anat bé, que hàgiu gaudit de les festes i que si rebeu regals aquest dies, que hagin estat del vostre grat.

La paraula de l'any passat, la darrera que vàrem proposar era atupada.

La paraula jaqueta és perfectament correcta en català. També ho és caçadora, però hi ha una paraula de tres lletres, que no surt a la viquipèdia, que és la que us vull proposar per demà.

Fins llavors.