Bon dia,
Fa uns anys era radicalment contrari a les traduccions de neologismes (de fet la paraula correcta és barbarismes), ja no. No crec que tingui sentit que la gent miri de dir correctament 'Guitar Hero' (un joc de música per la PS2) o 'Dungeon Siege' (un joc de Microsoft), i per dir-ho malament, millor fer servir una paraula més nostra. Si consulteu al TermCat, coaching (la entrada que parla de treball i recursos humans) el tradueixen per entrenament. Jo en aquest text li diré coaching, però.
Primer vull agrair a en Paco el detall de compartir un missatge amb nosaltres i després vull felicitar-lo pel seu bloc, m'ha semblat un plantejament molt original i creatiu la manera de presentar les entrades.
I referent al coaching, hi crec, crec que és necessari a totes les etapes de la nostra vida i que és un rol que amb més o menys gràcia fem tots amb els altres (el proïsme, recordeu?), però està clar que és molt més profitós si és fa sistemàticament amb un professional.
Per a mi, el coach del nostre temps és el Stephen Covey. He llegit els seus llibres del hàbits, i alguna cosa més, i he aprés moltes coses d'ell. La meva frase preferida, és aquella que diu que 'entre l'estímul i la resposta hi ha un espai. En aquest espai hi ha el nostre poder de triar la nostra resposta. A la nostra resposta trobem el nostre creixement i llibertat' que tot i que és de'n Viktor Frankl, és en Covey qui la ha popularitzada.
Un comentari més sobre el tema. Normalment, quan parlem de coaching parlem de eficiència i lideratge, i està bé fer-ho així, però penso que el que perseguim, el que volem, el que ens ajudaria de debò és parlar de felicitat i els obstacles que ens posem nosaltres mateixos per assolir-la. Crec que una persona feliç és eficient i líder natural. Ens trobem però que és més realista intentar millorar en eficiència i lideratge que parlar de felicitat que és una feina molt feixuga.
Penso que les persones malentenem fets i creem frustracions que ens porten a conductes lleugerament suïcides, com beure o menjar massa, prendre drogues, etc. que al seu torn, quan recuperem el seny, incrementen la frustració en una espiral auto-destructiva. La cerca de la felicitat és la sortida d'aquest laberint, i per trobar-la, la única manera és esmicolar la imatge que tenim de nosaltres mateixos que fem servir per interpretar la vida, per poder veure la vida amb nous ulls.
No he pensat de escriure en castellà, i no m'he adonat fins ara que anava a acomiadar-me.
Otra vez gracias por tu mensaje, Paco. Perdona el instrusismo, yo de coaching se lo que he oido, que es poco, pero ya sabes aquello de la osadía de la ignorancia...
Saludos a todos. Un abrazo Paco.
Primer vull agrair a en Paco el detall de compartir un missatge amb nosaltres i després vull felicitar-lo pel seu bloc, m'ha semblat un plantejament molt original i creatiu la manera de presentar les entrades.
I referent al coaching, hi crec, crec que és necessari a totes les etapes de la nostra vida i que és un rol que amb més o menys gràcia fem tots amb els altres (el proïsme, recordeu?), però està clar que és molt més profitós si és fa sistemàticament amb un professional.
Per a mi, el coach del nostre temps és el Stephen Covey. He llegit els seus llibres del hàbits, i alguna cosa més, i he aprés moltes coses d'ell. La meva frase preferida, és aquella que diu que 'entre l'estímul i la resposta hi ha un espai. En aquest espai hi ha el nostre poder de triar la nostra resposta. A la nostra resposta trobem el nostre creixement i llibertat' que tot i que és de'n Viktor Frankl, és en Covey qui la ha popularitzada.
Un comentari més sobre el tema. Normalment, quan parlem de coaching parlem de eficiència i lideratge, i està bé fer-ho així, però penso que el que perseguim, el que volem, el que ens ajudaria de debò és parlar de felicitat i els obstacles que ens posem nosaltres mateixos per assolir-la. Crec que una persona feliç és eficient i líder natural. Ens trobem però que és més realista intentar millorar en eficiència i lideratge que parlar de felicitat que és una feina molt feixuga.
Penso que les persones malentenem fets i creem frustracions que ens porten a conductes lleugerament suïcides, com beure o menjar massa, prendre drogues, etc. que al seu torn, quan recuperem el seny, incrementen la frustració en una espiral auto-destructiva. La cerca de la felicitat és la sortida d'aquest laberint, i per trobar-la, la única manera és esmicolar la imatge que tenim de nosaltres mateixos que fem servir per interpretar la vida, per poder veure la vida amb nous ulls.
No he pensat de escriure en castellà, i no m'he adonat fins ara que anava a acomiadar-me.
Otra vez gracias por tu mensaje, Paco. Perdona el instrusismo, yo de coaching se lo que he oido, que es poco, pero ya sabes aquello de la osadía de la ignorancia...
Saludos a todos. Un abrazo Paco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada