Les tres opcions

Bon dia,

de tant en tant em ve la urgència d'escriure una entrada al bloc, per alguna cosa que em passa pel cap. Malauradament, la major part del temps això em passa al matí i a la tarda/nit, quan tinc més temps, ja no queda res...:-(

Avui no és el cas. Recentment, pensant sobre els meus pensaments (quelcom que sembla ser que només podem fer els éssers humans) vaig arribar a la conclusió que davant un succés desagradable de la vida, tenim tres reaccions:

- Donar-li la culpa a un altre. Si en Manel no em paga un deute (o m'ofèn, o m'estomaca, o qualsevol altra cosa), m'enfado amb ell. Sembla una reacció lògica, però només perquè estem acostumats a veure-ho així. Si poguéssim veure les coses des de fora, reflexionar amb fredor, veuríem que aquesta reacció no és més que un parany per a nosaltres, que ens fa esclaus; primer dels altres, que poden manipular el nostre estat d'ànim i les nostres reaccions com si fóssim titelles, i després víctimes dels canvis de la vida, ja que perdem el control, el cedim gairebé sense adonar-nos, i llavors la vida es converteix en una lluita constant per retrobar el control que hem perdut, mirant de preveure totes les coses dolentes que ens poden passar.

- Donar-li la culpa a sant Pere (o a santa Rita o als pares, o als amics, etc.) de qualsevol cosa que ens passa. Una bona manera de caure en aquest parany és primer demanar ajuda per passar un tràngol, i si no el passem, doncs ja no és culpa nostra... No és molt diferent de la primera opció, i penso que provoca els mateixos resultats, pèrdua de control de les nostres vides.

- La tercera és assumir que si en Manel ens ha fotut una mà d'hòsties, sense cap provocació, és per quelcom relacionat amb la nostra vida. Ja sé que sembla esbojarrat, però no parlo de donar-nos la culpa de que hagi passat això, senzillament, no prendre partit en contra d'en Manel. Una vegada vaig llegir quelcom semblant a "Davant de qualsevol circumstància les persones trien sempre fer allò que els hi sembla millor en aquell moment" (i que pot ser l'única opció que són capaços de veure, afegeixo). És cert que algunes persones, que han perdut el control de les seves vides, de vegades trien emprenyar els altres, però digueu-me si coneixeu algú més digne de compassió?

Per aquells que s'estiguin fent aquesta pregunta, la resposta és no, jo no soc capaç de fer-ho sempre, ni tan sols la major part de les vegades. Aquest és el meu camí de millora, i vull compartir-ho amb vosaltres, però no puc ni vull ser profeta de res.

Si algú té alguna idea sobre el tema, o el tema li suggereix alguna idea, o vol ampliar, o millorar, o puntualitzar..., serà molt benvinguda.