Els dos manaments

Hola a tots els que em llegiu..., als que no em llegiu també us saludo cordialment, però clar, no és el mateix.

Avui m'agradaria fer un comentari sobre els manaments que ens va deixar Crist, que, com ja sabeu, són: "Estimaràs a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix".

No tinc els coneixements necessaris per discutir la veracitat ni la precisió del text aquest, però si m'agradaria explicar-vos què vol dir per a mi, perquè com suposo li ha passat a molta gent, la primera vegada que les sents aquestes paraules (o les llegeixes) no volen dir gaire.

Crec que els dos verins de les nostres vides són la manca de confiança en el futur i la manca d'amor per als altres. I això és per a mi, el que crec que volen dir els manaments.

Si estimes Déu, sabràs que Déu també t'estima, i per tant no has de témer res (el contrari del que faig la major part del temps, que sempre estic preocupat per una o altre cosa...) viure sense témer vol dir viure el moment, que és l'essència d'ésser viu.

Estimar al proïsme vol dir deixar-lo ser com ell vulgui (o hagi triat), sense jutjar, sense voler canviar res, i llavors, sense preocupacions inútils i sense deixar que el que fan els altres ens afecti, podem viure una vida plena i il·limitada.

Ja heu llegit o sentit això abans, oi? Sí, ja ho se, però penso que aquestes coses mai es repetiran prou vegades. A mi em costa molt que aquestes idees em traspuïn, i només la vegada aquella que estic prou receptiu m'arriben... i llavors, quan medito sobre el tema, m'adono de la de vegades que ho havia sentit i llegit i no m'havia calat. I per això escric, per si de cas, aquests és el teu moment, i també per veure si aconsegueixo amarar-me (la meva paraula preferida) d'aquestes idees i viure d'acord amb elles.

Abans d'acabar deixeu-me que us expliqui una història que no recordo on vaig llegir... probablement ho he fet més d'un cop. Un home puja al cim d'una muntanya fins que li arriba la il·luminació, el nirvana, i llavors, ple de joia baixa el poble per explicar-ho a tothom. Pel camí es troba una colla de borratxos, que no el deixen passar i comença a trasbalsar-se i s'adona de que ja ha perdut el seu estat i es torna cap el cim de la muntanya. Per a mi, aquesta història vol dir que la il·luminació en solitari és relativament senzilla d'abastar, és molt més difícil, conviure amb la gent. 

Petons a tothom.